SINCRETISMES BRASILERS I MARGES SOCIALS


[Artigo por editar ainda!]

Continua:

Manuel Jesús Sánchez Fernández



Curs d’extensió universitària

“Immigració i religions estrangeres: de l’Antiguitat al món contemporani”


Departament de Grec de la Universitat de Barcelona,
del 16 d’octubre de 2002 al 30 d’abril de 2003




Professor: Alain Blomart


Sinopsi d’intencions


Aquest treball pretenia descriure les característiques principals de la religió que va ser traslladada del golf de Guinea al Brasil a l’època de l’esclavitud dels africans segrestats pels portuguesos que anaven a la seva colònia americana, i després pels brasilers. Intenta també separar aquesta religió (que es va haver de disfressar de catòlica), el candomblé, d’altres manifestacions semblants, com la umbanda, que va néixer al segle XX, i que és pròpiament brasilera. Després, lligant això al curs, vol esbrinar si la marginalitat que caracteritzava el candomblé (que practicava la població esclava) ha desaparegut, i avui el candomblé és acceptat socialment i pot pertànyer a qualsevol brasiler, negre o no; la marginalitat podria, doncs, haver passat a manifestacions més “dures” o “negres” d’animisme de la umbanda. Sembla que la cosa no és ben bé així, com veurem.





ÍNDEX


1. Introducció
1.1. Raó i origen d’aquestes pàgines

1.2. Òptica i mètode


2. La umbanda
2.1. Dades formals i històriques i tendències generals

2.2. Sincretisme i caos, creadors i transformadors
2.3. Exemples de fusió. Déus o sants

2.4. Diferències entre la umbanda i el candomblé sensu stricto. Questió de discussió. Lloc de llum i ombres
2.5. On és la marginalitat social? Marges (límits) pocs clars entre els cultes. “Des del candomblé fins a la umbanda” és el mateix que “Des d’Àfrica

fins al Brasil”?


3. Conclusió


4. Bibliografia i pàgines web


Omolu espalhara a bexiga na cidade. Era uma vingança contra a cidade dos ricos. Mas os ricos tinham a vacina, que sabia Omolu de vacinas? Era uma pobre deusa das florestas de África. Uma deusa dos negros pobres. Que podia saber de vacinas? Então a bexiga desceu e assolou o povo de Omolu.
Jorge Amado, Capitães da Areia




SINCRETISMES BRASILERS I MARGES SOCIALS


1. INTRODUCCIÓ


1.1. RAÓ I ORIGEN D’AQUESTES PÀGINES


Vaig començar a interessar-me per les religions afrobrasileres (classificades tradicionalment entre les animistes, tradicionals i naturals), concretament pel candomblé (1), l’any 1997, en llegir la novel·la Capitães da Areia, de Jorge Amado (3). Anys més tard, el curs 2001-2002, em vaig informar més sobre l’assumpte, a través de Taize Araújo (professora de portuguès brasiler a qui agraeixo la recerca per la Xarxa que ha fet aquest any), i de la documentació, en part anònima, que hi ha disponible al Centre d’Estudis Brasilers de Barcelona (a partir d’ara, CEBB ), de la qual vaig fotocopiar algunes pàgines. La intenció era fer una exposició oral, de tema lliure, al curs de quart de francès que jo seguia, a l’Escola Oficial d’Idiomes de Sabadell.


Quan el professor Blomart va començar a parlar de la llibertat que teníem per a elaborar aquestes ratlles, relacionant un tema del nostre interès amb algun aspecte del curs, hi vaig pensar. Lligant-lo, doncs, al curs, podríem parlar del sincretisme religiós en general.


1.2. ÒPTICA I MÈTODE


És clar que no adoptaré un punt de vista relativista; no al començament, però sí al final, la qual cosa crec necessària. Ho faré així, buscant diferències en primer lloc, perquè qualsevol que senti parlar d’aquestes manifestacions religioses trobarà que ambdós termes s’usen alternativament (fins i tot es parla de l’umbandomblé), i això porta confusió al començament; sobretot si volem conèixer l’evolució del component africà. I en segon lloc, esborrant aquestes divergències perquè em seria impossible anar destriant aquí les múltiples divisions que se’n poden fer. En fer aquest viratge, per tant, no cal que assenyali que el camí recorregut ha estat inductiu.


Ja sabem que tota religió, tota llengua, tota literatura, tota expressió artística, tota cultura... són sincretisme; el mateix serà dir, doncs, que “sincretisme” no és res, ni se’n faria referència. Al·ludiré, però, al sincretisme segons un concepte convencional i més aviat explícit, i evident sincrònicament.


Tanmateix, m’ha semblat més interessant incidir en el fet que les religions afrobrasileres siguin marginals o no, pel que fa als fidels, com durant el curs hem vist que succeïa, a la Grècia i a la Roma antigues, amb cultes que venien d’Orient o amb els que eren orientalitzants (disfressats d’orientals), com Dionís o Mitra.


Pel bé de la claredat i concordant amb la bibliografia, escriuré els substantius comuns afrobrasilers en cursiva i segons l’ortografia portuguesa brasilera. En canvi, els noms propis referits als déus els adaptaré al català.


A la bibliografia de l’apartat IV s’inclouran les obres (llibres i webs) consultades que tinguin a veure directament amb religions en general i amb les afrobrasileres en particular, encara que ja hagin estat citades per complet a les notes, en pro de la claredat i d’una més fàcil localització.



2. LA UMBANDA


2.1. DADES FORMALS I HISTÒRIQUES I TENDÈNCIES GENERALS


Fent cas a les lleis portugueses, i a les brasileres des de la seva independència (amb la guerra de 1822-1825), l’esclavatge al Brasil abasta un període que va de 1500 a 1888. Els europeus segrestaven els africans com a esclaus i els portaven a Amèrica. Les religions que arribaven de l’Àfrica negra van ser prohibides perquè l’Església catòlica pretenia que els esclaus s’hi convertissin. Ells, però, per la seva supervivència, van conservar les seves creences disfressant els seus déus, els orixás, de sants catòlics.


Aquests africans i els amerindis eren pobles que, quant als seus cultes, presentaven manifestacions exteriors semblants, com la representació d’esperits d’animals i d’éssers humans amb màscares. A les seves invocacions, expressaven els seus desitjos i necessitats espirituals, es maquillaven… Hi havia el guaridor o bruixot (anomenat pajé), una mena de metge i sacerdot. Una de les primeres trobades que provocaven fusions religioses tenien a veure amb la llibertat. Quan els negres aconseguien fugir de l’esclavatge i arribaven a la selva, constituïen els quilombos (llocs secrets de colònia comunitària), on prenien contacte amb els amerindis.


La majoria de la població vinguda de l’Àfrica negra, per no voler conflictes amb els cristians (sobretot perquè els blancs eren els més forts, és clar) va simular que s’hi convertia i, com a cristianitzats, va assimilar els seus déus als sants catòlics. Però aquella assimilació va ser parcial i imperfecta. Això explica perquè la imatgeria catòlica pot formar part avui dels congás o pegis (els altars o santuaris) dels terreiros (els llocs de culte).


2.2. SINCRETISME I CAOS, CREADORS I TRANSFORMADORS


La umbanda, la manifestació més antiga de la qual és el candomblé, té el seu origen al golf de Guinea , d’on eren originaris els africans esclavitzats, però també ha rebut influències orientals, i hi trobem conceptes nous provinents de l’espiritisme o de l’ocultisme: la reencarnació, els mèdiums, la màgia (blanca o negra), &c.


La umbanda la practiquen totes les capes o classes socials del Brasil i tots els “grups ètnics”, però sobretot els brasilers negres i la classe baixa. Els protagonistes principals d’aquests rituals són el babalorixá, babalaó o pai-de-santo (una mena de sacerdot) o la ialorixá o mãe-de-santo (una mena de sacerdotessa) i els novicis (filhos-de-santo i filhas-de-santo).


Els déus són els orixás. Són també ancestres divinitzats que, durant la seva vida, van adquirir un cert domini sobre les forces naturals i una coneixença profunda de les qualitats i propietats de les plantes medicinals. Es tracta d’un ésser immaterial incorporat a un dels seus fills, que són els vehicles per a entrar en contacte amb els vius. L’orixá rep salutacions, dansa, parla amb la gent, escolta queixes, fa favors, aconsella, expressa pressentiments, fa psicografies, descarrega energies negatives, insufla efluvis positius, és un mèdium, guareix malalties prescrivint herbes, dóna ànims… Transmeten fins i tot ensenyances filosòfiques mitjançant esclaus sense estudis. Poden ser consellers, escolten confessions, &c.


El culte és espiritualista, està ritualitzat per imatges, vestits, colors, i tot amb la condició d’una catarsi col·lectiva, ritmes frenètics de tambors, repics monòtons de campanetes, picar de mans… Aquesta informació procedeix bàsicament d’un mecanoscrit anònim (facilitat al CEBB ) que jo havia resumit i completat amb dades aclaridores, l’autor del qual es diu agnòstic però practicant quan cal, per protecció preventiva (m’invento una expressió d’acord amb els temps).


2.3. EXEMPLE DE FUSIÓ. DÉUS O SANTS


Algunes correspondències entre els orixás i els sants catòlics són:


Barà Lodè, sant Pere

Barà Adague, sant Antoni
Ogum Avagà, sant Pau

Ogum Olobendè, sant Jordi
Iansà Timbdà, santa Teresa

Iansà Dirà, santa Joana d’Arc
Iansà, santa Bàrbara

Xangú, sant Miquel Arcàngel
Xangú Agodò, sant Jeroni i sant Joan Baptista

Xangú Agandjú Ibejè, sant Cosme i sant Damià
Odè, sant Sebastià

Otim, santa Bernadette
Obà, santa Caterina

Ossanyà, sant Cristòfor i sant Judes Tadeu


Aquesta equivalència era una de les dues (lleugerament diferents) que jo tenia als meus apunts de curiós. Però ¿com podia pensar que llistes similars es van multiplicant segons si es tracta d’una o altra de les religions brasileres, i també segons l’Estat al qual pertanyi el terreiro? Diversos quadres de correspondències, classificades per regions, nacions, terreiros, l’edat de l’orixá incorporat, &c., els ofereix Bastide .


El que es pretén no és, però, anar perfilant amb més rigor la forma (i en part el fons), que, com succeeix, per exemple, en el cristianisme protestant, és tant diferent quan es vol remarcar la diferència, fins i tot entre les múltiples versions que existeixen, o per la diversitat en la tradició. Trobarem divergències arreu. On són el marges? Recapitulem.


Segons el que hem vist fins ara, el candomblé (en el sentit més conegut de religió “negra” del Brasil), és una de les formes de la umbanda sensu lato (religió brasilera o afrobrasilera). Hi ha confusió no fàcil de resoldre amb ulls europeus. Si diem que la umbanda sensu lato és tota religió brasilera d’origen negre africà, el candomblé serà la forma que més conserva els trets originals, la menys sincrètica; això parlant amb termes convinguts per a entendre’ns, com parlem per exemple del cristianisme i de la seva forma més “pura” o menys modificada. Si volem filar més prim, farem les distincions més acurades (però generals del Brasil, perquè n’hi ha que diferencien i nomenen els cultes diatòpicament, segons el lloc d’origen o de pràctica habitual). Els cultes més antics i coneguts són els de Bahia (recordem on van arribar els portuguesos el 1500, amb Pedro Álvares Cabral numa quarta-feira dia vinte e dois de Abril, com canta João de Barros).



2.4. DIFERÈNCIES SENSV STRICTO ENTRE LA UMBANDA I EL CANDOMBLÉ. QÜESTIÓ DE DISCUSSIÓ, LLOC DE LLUM I OMBRES


És freqüent confondre o barrejar candomblé i umbanda, o dir que l’un forma part de l’altre. Per exemple, dins el seu capítol sobre el cristianisme, i més concretament a l’epígraf “La diáspora africana”, Occhiogrosso , entre les “fusiones sincréticas de la religión africana con ciertos elementos del cristianismo (...) llamadas en ocasiones diasporanas en referencia a la obligada diáspora de los judíos de su tierra natal”, parla del candomblé com a “nombre genérico para un grupo de tradiciones religiosas africanas establecidas por los esclavos de Brasil en el siglo XIX, especialmente en la región de Bahía. En el sureste del país se llama macumba y la secta de Rio de Janeiro es conocida como umbanda”. Aquí trobem una barreja lexicosemàntica, si considerem la manera que molts brasilers, en canvi, sobretot els puristes del candomblé, remarquen sempre que es tracta de religions diferents.


Un document informàtic, trobat per casualitat dins un ordinador d’una sala d’informàtica de la Universitat Autònoma de Barcelona, ens en parla. L’autor, el ialorixá Fernando Oliveira Perna, hi insisteix molt: no solament no s’han de confondre, sinó que “não há a menor semelhança”, comença dient. Ell diferencia entre una religió vinguda de l’Àfrica el segle XVI, el candomblé, i una altra, ja brasilera (o afrobrasilera, i amb elements animistes, catòlics i amerindis), creada al segle XX. El sentit és estricte i purista: pretesa absència de sincretisme, o mínima sincreció, sincrònicament i diacrònica. Parlaríem millor potser de graus d’evolució o conservació d’elements (amerindis, quan trobem el concepte candomblé de caboclo). Aquí tenim ja una concepció rígida, no per això més rigorosa, de la paraula, la qual cosa, com acabarem comprovant, no ens donarà només llum, sinó que també ens desvetllarà més dubtes. Bàsicament igual que Oliveira Perna opina Jurema Oliveira o “Jurema d’Oxum”, una candomblecista d’Internet que ha estat umbandista.


Resumeixo i comento aquí alguns arguments més d’aquests candomblecistas o coneixedors brasilers, i dades de Giobellina & González, investigadors.


Una primera diferència ve donada per la cronologia: el candomblé és una religió iniciàtica que, malgrat adulterada, té els fonaments a les religions tribals africanes (i mil·lenàries) dels esclaus, que van portar al Brasil els orixás (que eren africans i negres). En canvi, a la umbanda trobem sempre les influències europees i ameríndies, catòliques i d’esperits... El candomblé, com ja hem vist, arriba al Brasil i s’hi desenvolupa (i es transforma, és clar) des de 1500. Tanmateix, la umbanda es crea a començaments del segle XX, segons la informació de Giobellina & González:


“Derivada en buena medida del Candomblé, con profunda influencia del Espiritismo y del catolicismo popular, esta religión se organizó oficialmente a partir de los años 20 (...) por obra de médiums disidentes del kardecismo ”.


Això explica en part perquè els puristes del candomblé consideren que la umbanda arriba a una divisió caòtica de falanges i d’eguns : de caboclos, d’esclaus (pretos velhos). Fins i tot de gitanos, d’indians, de personatges històrics o mítics (com Cleòpatra, Messalina, Afrodita o Lampião), o cristians (com el Diable) &c. Per al candomblecista, no és el mateix la mística umbandista que la incorporació d’entitats divines o espirituals.


Una altra diferència és ritual. La religió africana separava clarament el culte d’egun i el d’orixá, i els llocs n’eren independents i allunyats entre si. Per exemple, les cases de candomblé de Bahia, on es ret culte a l’orixá, tenen una estança per als homenatges dels eguns dels fills de la casa ja morts, i els eguns dels pais de santo reben culte a d’altres cases, com les de l’illa d’Itaparica. Quant a l’hermetisme o esoterisme o no dels membres, la umbanda no és iniciàtica; sí el candomblé. I ambdues, en començar, van ser estigmatitzades: aquest per raons evidents; aquella per incloure pràctiques místiques com les que coneixem a Europa, tals com l’espiritisme o la màgia, amb la qual cosa ni el candomblé sensu stricto ni el catolicisme (almenys l’oficial), la veuen amb bons ulls.


Més divisions que distingeixen els estudiosos (també els creients i els practicants) són l’espiritisme kardecista (“umbanda blanca”), la quimbanda (amb màgia blanca i negra), el batuque (amb màgia negra)... Cal dir també que enemics declarats de la umbanda sensu lato (incloint-ne, per tant, el candomblé) són els cristians evangèlics pentecontalistes, els quals també comparteixen límits poc clars amb ella.


Aquest candomblecistas s’indignen, volen separar-se de la umbanda “turística”, en el sentit més pejoratiu d’aquest terme. S’escandalitzen, perquè els umbandistas arriben a confondre-ho tot: orixás amb eguns, déus amb homes...! Fins i tot se n’han volgut marcar límits els més clars possibles, per a tenir, d’una banda, el candomblé “100% africà” i, d’altra, el catolicisme sense influència africana ni ameríndia i les creences ameríndies . Tanmateix, tot té la seva explicació. Una ens la dóna un informant de Bastide (i, com se sol dir, “Si non è vero...”):


« Un [= un fidel de la umbanda] a tenté une rationalisation curieuse :


‘Autrefois, les Orixá étaient seuls à exister. Mais les Orixá meurent comme les hommes, et leur esprit se réincarne après la mort ; au cours de ces réincarnations successives, ils entrèrent dans le corps d’Européens ; cependant, comme c’était toujours l’Esprit du même Orixá tout-puissant, malgré la différence des corps et de la couleur de la peau, le peuple sentait bien que ces gens étaient des dieux et ils les canonisèrent ; ce sont les saints. C’est pourquoi nous disons que l’esprit de l’Orixá et l’esprit du saint sont un seul et même esprit, ou que le nom du saint est la traduction portugaise du nom africain de l’Orixá’ ».




2.5. ON ÉS LA MARGINALITAT SOCIAL? MARGES (LÍMITS) POC CLARS ENTRE ELS CULTES. “DES DEL CANDOMBLÉ FINS A LA UMBANDA” ÉS EL MATEIX QUE “DES D’ÀFRICA FINS AL BRASIL”?


Són poc clars els marges de les divisions de les religions o sectes afrobrasileres (més acuradament, afrolusobrasileres quan hi ha el component catòlic). Simplifiquem, però, i assenyalem el que se’n pot extreure, perquè la idea que jo tenia no era ni molt menys exacta.


Des d’ara relativitzo. Cal canviar de punt de vista, sobre tot perquè la divisió entre tots aquest cultes és innombrable. Diferent seria si estiguessin més polaritzats i definits. Així doncs, veiem com tota la umbanda és candomblé (perquè prové d’ell) de la mateixa manera que tota llengua romànica és llatí; aquí segons una mirada diacrònica, històrica o de filiació “genètica”, si comparem les llengües i manifestacions culturals amb éssers vius. També, tot candomblé és més umbanda o menys, si observem el fenomen únicament com una imatge lenta, en moviment, d’aquestes manifestacions religioses en la actualitat. Serà menys umbanda quan la voluntat dels sacerdots i fidels conservin amb més rigorisme les tradicions que van arribar d’Àfrica.


Podem establir una proporció geomètrica entre marginalitat i més o menys africanitat? Es pot mirar segons dos eixos. El primer és temporal: els cinc segles han servit per separar, polvoritzar, aquell candomblé original. Avui la generalitat d’aquest cultes és brasilera i es diu umbanda sensu lato, dins la qual hi ha restes més o menys nombroses de candomblé. El segon és social, té a veure amb el que buscàvem durant el curs: els últims anys, la umbanda ha esdevingut més acceptada socialment. No té res a amagar i és present a les festes populars (el carnaval, p. ex.), i festes dels orixás són populars, com la de la dea del mar, Iemanjà, el 2 de febrer, molt celebrada a Salvador de Bahia.


Sembla que la comunitat, com més antic o arcaitzant sigui el culte, serà en principi més africana (menys ameríndia i menys catòlica, doncs) i més marginal. La marginació (o marginalitat, si volem) recordem que va provocar que els esclaus haguessin d’amagar les seves creences; no, però, del tot crípticament, sinó fent-les passar per altres (les cristianes catòliques), i també barrejant-les (o trobant-ne punts comuns) amb els marginats autòctons (els amerindis), si bé aquesta marginalitat és diferent, perquè aquí tractem del Brasil de civilització occidental, urbana o no. Els amerindis no occidentalitzats serien objecte d’un altre estudi. Si parlem del marge o la igualtat entre sexes, la dona compleix aquí un paper que no tindria dins l’Església catòlica, on pretenien els europeus que hi entressin els americans i africans de l’època de les conquestes.


Com a filòleg, penso en el borrós límit de les categories gramaticals (de les funcions i estructures) i en les divisions sobre un mapa d’isoglosses, en els conceptes de “llengua” i “dialecte”, en el sincretisme dels casos indoeuropeus... Com a persona, en el mestissatge o melting-pot, que ara se’ns fa més evident, però que és exemple del "Nihil nouum sub sole". Caldria un estudi actualitzat per tal de comparar els casos del Brasil amb el paral·lels d’altres països americans: els que tenen déus i components culturals en general procedents de l’Àfrica negra (Cuba, Haití, Jamaica, Trinitat...) .



3. CONCLUSIÓ


Si la marginalitat pròpia dels primers afrobrasilers, el esclaus, era social, cultural i econòmica, penso que, entre els umbandistas sensu lato d’avui, aquests aspectes dels marges hi són presents, però de la mateixa manera que entre qualsevol altra comunitat, religiosa o no, del Brasil .


Quant a la seva funció social, hem de tenir en compte que durant la dècada dels 70, podia haver uns trenta milions de fidels umbandistas entre cent trenta milions de brasilers. És clar que una religió no majoritària pot omplir un buit deixat o no ocupat per sindicats o partits polítics, com hem vist al curs que succeeix, per exemple, amb l’islam francès. En canvi, al Brasil d’ara sembla que la protesta social, concretament esquerrana, ve també pel catolicisme de la teologia de l’alliberament (que pot no ser gaire oficial, encara que sí popular, dins la religió més practicada). Però igualment ve canalitzada per moviments com el MST (Movimento dos Sem Terra), o ara el vot massiu al PT (Partido dos Trabalhadores) de Lula da Silva.


Més aviat caldrà buscar un altre tipus de marge: el purament marcat per l’esoterisme, la necessitat de la iniciació, l’hermetisme... que caracteritza l’extrem que ha permès més o menys contaminatio: les formes més “dures” del candomblé més estricte. Com més acceptada, estarà més assimilada al sistema social, polític, econòmic, i serà menys escapista. Es tracta, però, d’un marge, més o menys volgut, de la recerca d’una identitat d’origen africà.




4. PÀGINES WEB


Umbanda:
http://www.umbandanacional.com.br


Orixás:

http://www.frecab.hpg.ig.com.br/O%20panteao.htm


Candomblé i umbanda (diferències):
http://www.sobresites.com/candomble/artigo2.htm (web de Jurema d’Oxum)

http://www.vampsinkblack.hpg.ig.com.br/religiao/96/index_int_9.htm



NOTAS:

(2) Mot format per candombe (del quimbundo [llengua d’Angola] ka’nome ‘xarxa de pescar gambes; mena de tambor o baile de l’Africa negra’) + ilê (del ioruba [llengua del Sud-oest dels actuals Nigèria i Togo] ilé ‘casa’). Etimologia segons J. A. Costa, A. S. e Melo & alii, Dicionário da Língua Portuguesa, Porto Editora, Porto 1994[7].

(3) J. Amado, Capitães da Areia, Europa-América, Mem Martins 1994[4], p. 144. L’edició que tinc és portuguesa, però la primera brasilera és de 1937. Es tracta d’una visió lírica, romàntica i comunista de la vida dels nens del carrer (os meninos da rua) de Salvador de Bahia. La crítica de la societat benestant brasilera, i més concretament baiana, hi predomina; és sabut que Amado (1912-2001), molts anys candidat al Nobel de literatura, però sempre només candidat, va estat afiliat al Partit Comunista Brasiler (PCB ) entre 1935 i 1954. Quant al candomblé, hi pertanyia i el practicava (el candomblé o la umbanda?). Vid. D. Fernández, “Pour l’amour d’Amado”, Le Nouvel Observateur 1.919 (16-22 d’agost de 2001), pp. 64-65. Article aparegut a la mort del novel·lista.