Link: http://www.pangea.org/catalunyacgt/Revista%20Catalunya%20-%20102.pdf

Qui paga mana. Laïcisme nacional

[...] Actualment, vivim en un món on
l’adscripció nacional, a la pàtria, és
un dels elements de disputa política.
Les dretes demanen patriotisme
i acusen d’antipatriotes als líders
esquerrans, les esquerres per la
seva banda solen tenir, si més no,
un concepte “nacional” una mica
més “laic”, menys religiós, menys
essencialista. Només cal veure com
a les eleccions nord-americanes els
republicans acusaven Obama de
ser antiamericà; com Rajoy acusava
Zapatero de “romper España”, i
com a la política catalana els partits
es llancen retrets de no ser prou catalans
ara per l’Estatut, ara pel finançament.

Continua:

No es tracta de negar que hi ha
hagut processos de genocidi cultural,
i moviments nacionalistes progressistes
amb justes reivindacions.
Però molts cops, quan vius a un territori
amb un “conflicte nacional”,
com és ara Catalunya (on es debat
entre la catalanitat i l’espanyolitat)
de qualsevol dels dos extrems nacionals
et demanen posicionament
cap al seu cantó o cap a l’altre, no
hi matisos. Jo no em sento espanyol,
ni català, tot i que sé que sóc
les dues coses (una per carnet i l’altra
perquè visc a Catalunya i sóc de
cultura catalana), però la meva
identitat no és només segons el territori
on visc. És més, pot ser el
factor de classe té més pes en la
meua identitat que viure on visc
(no hauria de ser aquest l’objecte
del moviment obrer?). Quan no
jures fidelitat a un o altre bàndol
reps acusacions d’espanyolista o
d’independentista. Per això, reivindique
un tercer espai: dels que
creiem en l’autodeterminació, en
què Catalunya ha de ser el que ella
vulgui, en la normalització lingüística
i cultural, però que ens fa igual
la selecció catalana i que en un referèndum
sobre la independència
ens quedaríem a casa perquè ja ens
està bé el que decideixi la majoria.
Vicent Martínez, in Catalunya 102 (novembre 2008).

http://www.pangea.org/catalunyacgt/Revista%20Catalunya%20-%20102.pdf