'On eres l'1-O?', demana l'intrèpid periodista Quico Sallés en el títol del seu últim llibre, que jo vaig adquirir (amb dedicatòria de l'autor inclosa) el passat 14 de setembre a la 36ª Setmana del Llibre en Català i vaig llegir (a cavall entre Catalunya i Galícia) immediatament després.

Que on era jo l'1-O? Doncs, com en Quico Sallés, jo també era a Barcelona i, motivat per la lectura de la seva trepidant crònica, m'he animat a escriure jo la meva. Aquesta és la meva crònica, doncs, del que vaig veure i viure a Barcelona l'Ú d'Octubre de 2017, avui un any fa.

A diferència d'aquesta crònica, aquesta i aquesta altra (que vaig escriure en gallec-portuguès) aquesta meva crònica de l'1O l'he escrit directament en català, llengua que (almenys des de 2010) faig servir cada cop que vaig a Catalunya i en la que, per suposat, parlo amb els meus amics catalans (demano perdó per les segurament nombroses errades i agraeixo per davant les vostres correccions).

Com en Quico al seu llibre, faré servir a la meva crònica la primera persona del singular del Present d'Indicatiu (encara que hagi sigut escrita de memòria un any després). Com en Quico, també, vull fer una dedicatòria i la meva va pel meu vell amic Joan-Marc Passada i Caserres (J-M), qui va ser el meu amfitrió en aquella històrica (i també una mica histèrica) jornada i qui (darrerament amb bastant poc d'èxit, per manca de temps i excés de mandra per la meva part) sempre m'està demanant que torni a escriure alguna d'aquelles cròniques de les meves escapades catalanes com les que escrivia abans. Benvolgut, J-M: Dedicat! ;)

Dissabte (30 de Setembre) Nit

L'1-O no em vaig aixecar molt d'hora. La vetlla (dissabte 30 de setembre, jornada de reflexió) havia anat amb el J-M a sopar (Terra d'Escudella) amb amics/amigues valencians/valencianes seus/seves que havien vingut tambè a Barcelona a donar recolzament als/a les seus/seues germans/germanes catalans/catalanes. Després de sopar encara vàrem anar a fer un gintònic (Bao Bao) i quan vàrem arribar per fi a can J-M ja eren les 02:55h. L'arribada de les urnes als col.legis estava prevista per a les cinc de la matinada, es a dir, només dues hores desprès (!!!).

Ja tinc una edat (aleshores tenia 46 anys tot just fets) i la a perspectiva d'enfrontar la que previsiblement seria una llarguíssima i tensa jornada havent dormit només una hora (amb son acumulat del viatge a sobre) s'em feia, diguem-ne, molt rambla amunt. La possibilitat de fer la migdiada no es contemplava (una vegada hagués posat el peu fora de casa ja no hi tornaria fins a la nit) així que, sentint-ho molt, vaig prioritzar poder passar el dia i arribar a la nit (de mes que probable celebració) en unes condicions físiques i psíquiques mínimes (tot i que això supusés haver de perdre'm l'iconic moment de l'arribada de l'urna al 'nostre' col·legi) i no vaig posar el despertador.

DIUMENGE 1 D'OCTUBRE

En J-M (l'home que, com la ciutat de NY, mai dorm) entra en el seu pis com un elefant en una terrisseria i em desperta. Ha anat al seu col·legi ja i, molt atabalat, ha tornat a casa seva cercant alguna cosa. Quan torna a sortir, em crida des de la porta força emprenyat: ''Estem em guerra (cito literalment) i tu estirat al llit'' (cito de memòria però la idea és aquesta). BLAM!

CFA Rius i Taulet

Després de fer l'esmorzar i la dutxa baixo per l'Avinguda Príncep d'Astúries a peus fins al CFA Rius i Taulet, el col·legi electoral d'en J-M,. Fora del recinte n'hi ha una llarguíssima cua de persones que esperen sota la pluja per poder votar.

Els fatxes que (des de damunt la moto d'en J-M) vàrem veure ahir a la nit quan tornàvem de sopar i vàrem passar pel davant (intentat intimidar amb els seus crits i banderes espanyoles la bona gent que s'havia quedat al col·legi durant tot el cap de setmana per tal d'evitar que la policia el tanqués) van deixar la seva firma d'odi al mur exterior del CFA Rius i Taulet (això sí, en català): 'VISCA ESPANYA' i 'NO VOTAREM'.

Dintre de la tanca, un munt de gent que s'espera pacientment també però en J-M ja no hi es. Ens whatsappejem. Pel que sembla s'ha anat al col·legi de la seva xicota Eva, on els problemes són una mica més greus. Està molt nerviós i segueix emprenyat amb mi. Li faig saber que no em semblen gaire bé els seus retrets. Li demano que es tranquil·litzi dient-li que, de tant en tant, s'ha de dormir una estona i li desitjo que tingui sort. Ja ens veurem.

A hores d'ara, en aquest col·legi, no s'està votant. No es pot degut als ciberatacs que estan rebent per part de l'Estat. Els informàtics estan intentant solucionar-ho i demanen, per això, que tothom posi el seu telèfon en mode avió. Així ho faig.

Després de 20 minuts, aproximadament (la primera foto que faig al CFA Rius i Taulet és de les 09.42 h i la darrera de les 10.05 h) me'n vaig amb el meu paraigües a una altra part.

Vila de Gràcia

Avinguda Príncep d'Astúries amunt, Plaça Lesseps i Carrer Gran de Gràcia avall, vaig a peus fins a la veïna Vila de Gràcia (VdG).

Els estrets carrers del barri estan col·lapsats de votants determinats i determinades a exercir el seu dret al vot (i a l'autodeterminació del seu Poble). Las cues dels diferents col·legis es toquen i barregen als carrers d'aquest emblemàtic barri que, més tard ho sabríem, la policia espanyola per alguna raó va decidir respectar. Els informàtics aconsegueixen restablir la conexió a internet i comença la votació (per la gent gran). En havent votat, les 'padrines' i els 'padrins' surten satisfets i satisfetes dels col·legis i, a pas lent, travessen en filera una multitut que els obri un passadís i els rep amb crits d'eufòria i grans aplaudiments. Moments de gran emoció.

Al Carrer Gran de Gràcia, on a la vorera dreta també s'ha format una llarguíssima cua, algú ha tret al balcó un altaveu per tal que tothom pugui sentir les últimes notícies per Catalunya Ràdio. Des de l'altra vorera, a l'abric de la pluja que encara no s'ha aturat, escolto les primeres declaracions del MHP Carles Puigdemont qui, malgrat tots els esforços de les forces i cossos de l'Estat per tal d'impedir-ho, ha aconseguit votar. després d'una maniobra mestra digna del mateix James Bond,

Poble Nou - Besòs

Després d'1 hora i 10 minuts (fotos fetes a Gràcia de 10.29 a 11.40) agafo el Metro (de Lesseps a Llacuna amb enllaç a Passeig de Gràcia) per tal de trobar-me amb un altre dels meus grans amics catalans (i també amfitrió meu al seu coquet àtic del Poble Nou en nombroses ocasions), el meu benvolgut Jordi Avià.

Surt per la boca del Metro Llacuna quan és, exactament, migdia i mitja (12:30h). Vaig caminant pel carrer Pujades i, uns minutets de no res després, ja em trobo amb l'Escola de la Llacuna del Poble Nou, on en Jordi m'ha dit pel Whatsapp que es troba fent cua. Vaig recorrent-la de davant cap enrere i, malgrat els seus mal dissimulats intents per tal de passar desapercebut (LOL), em trobo amb en Jordi (qui és amb la Lídia, una amiga seva a qui ja conec d'altres vegades, i la filla d'aquesta) a la cantonada oposada de l'illa (C/ Llacuna amb C/ Pallars?).

Donat que això no avença gaire, aprofitant el cens universal, en Jordi i na Lídia decideixen anar a la cerca d'un altre col·legi on votar. Els acompanyo com observador internacional (no oficial).

M'aturo per tal de fer-li una foto a una pintada molt 'rumbera' que em trobo, aquesta en castellà ('FRANCO NO ESTABA MUERTO. ESTABA DE PARRANDA!') i perd de vista el meu amic i amigues. Entro al pati del col·legi ... ... pensant-hi que els trobaré aquí però no hi son. La cua a aquest col·legi és tambè molt llarga (fa una volta sencera al voltant del pati), per això no s'han quedat.

Surt del recinte escolar i ens tornem a retrobar aviat. Caminant, arribem a l'Escola Brasil (Gran Via de les Corts Catalanes, 1108) on n'hi ha molta menys gent així que decidim posar-nos a la cua aquí. Em crida l'atenció (però tampoc gaire perquè ja n'estic acostumat a veure aquesta mena de coses) que la parella que es posa a la cua al darrere nostra sigui castellà-parlant. Els demanem si ens poden fer a tot(e)s quatre una foto de record i molt amablement ens la fan.

Per motius de seguretat s'ha d'esperar fora del recinte. Quan arriba el nostre torn, abans d'entrar-hi, deixem sortir-hi una 'padrina' que, amb mobilitat molt reduïda per l'avençada edat i amb l'ajut d'unes crosses i altres votants, puja les empinades escales d'entrada/sortida al/del col·legi en havent votat. Impressionant i molt, molt emocionant.

Un cop dintre ens acostem a una de les meses on a aquesta hora (l'hora de dinar) no n'hi ha cua i votem. Vull dir, veig amb enveja sana com na Lídia i en Jordi voten 'Sí' a la Independència de Catalunya. Com foraster que sóc, no puc fer una altra cosa que no sigui fer d'observador internacional i immortalitzar amb el telèfon de la Lídia (jo n'estic sense bateria i el telèfon d'en Jordi és una mica retro, com ell mateix) aquest històric moment.

Demano a la presidència de la mesa si pot tocar l'urna i, amb màxim de respecte, jo també em faig una foto amb aquest fosc objecte de desig policial.

Quan ens apropem a les 14.30 h (l'hora del Telenotícies Migdia) deixo el meu amic (i les amigues del meu amic) defensant el col·legi (l'amenaça fantasma de què la policia espanyola arribi i s'emporti urnes i vots plana sobre l'ambient) i vaig a la cerca d'un bar on tinguin posada la TV3 per dinar (jo tot sol, perquè en Jordi, na Lídia i la seva filla ja han menjat alguna cosa abans). He de caminar una bona estona perquè gairebé tots els bars que em trobo a aquesta alçada multicultural de la Gran Via de les Corts Catalanes tenen posats canals espanyols i/o musicals.

Al Bar Granada (fora no té cap rètol però demano al cambrer com es diu el bar i em contesta que es diu així), a l'altre costat de la Gran Via de les Corts Catalanes, faig un entrepà i una Estrella Damm per dinar (assegut al taulell, donant l'esquena a la porta del carrer) mentre em miro el TN Migdia al televisor (situat al fons, a d'alt). Em quedo horroritzat quan al TN veig les primeres imatges de les brutals càrregues policials (al meu telèfon encara no n'havia vist res; per tal d'estalviar bateria, per una banda, i, per altra, per allò de viure en viu i en directe el moment).

Més horroritzat em quedo encara quan, per la Gran Via (de les Corts Catalanes), sento passar a tota pastilla i amb les sirenes en funcionament, una dotzena(?) de 'lleteres' del CNP en direcció a l'Escola Brasil. Tement-me el pitjor, torno immediatament cap allí. Feliçment (almenys per nosaltres) els 'piolins' han passat de llarg i em trobo els meus amics sans i estalvis, tal com els havia deixat.

Després de gairebé tres hores i mitja amb en Jordi i companyia al Poble Nou i Besòs, decideixo anar ara a la trobada d'en Millán Fernández i en Antón Sánchez qui, en companyia d'altres companys i companyes d'Anova, es troben també a Barcelona fent tasques d'Observació Internacional (alguns i algunes d'ells i d'elles en missió oficial).

M'acomiado fins a la propera de na Lídia i de la seva filla i en Jordi m'acompanya a l'Estació de Sant Martí del Provençals. Quan arriba el meu tren (T5), ens acomiadem fins després a la nit. Són les quatre i escacs.

Baixo del tren a les rodalies de la torre abans coneguda com a Agbar i en entrant a l'estació del Metro de Glòries, començo a sentir uns crits que semblen provenir dels mateixos inferns i que (OMG!) venen apropant-se cap a mi. Faig veure que sóc un turista despistat que no acaba de situar-se en el plànol fixat a la paret ('Vostè és aquí) i passa al meu costat una veritable manifestació de neonazis, amb banderes i parafernàlia espanyolista, seguida per un fotògraf que dispara la seva càmera com si no hagués un endemà [aleshores encara no n'havia sentit parlar d'ell però ara em demano si no seria el mateix Jordi Borràs]. Jo no faig cap foto, per si de cas.

Carrer Diputació

En Glòries agafo un Metro (L1) fins a Rocafort on arribo a dos quarts de cinc (16.30 h), hora catalana. A la terrassa de la Cafeteria-Snack Diamante (C/ Calàbria, 114, perpendicular al C/ Diputació) em trobo l'amic Millán Fernández amb altres joves companys i companyes d'Anova. Faig un cafè amb llet i un dònut amb elles i ells i intercanviem impressions.

Amb aquest jovent vaig fins a l'Escola Joan Miró (C/ Diputació, 21) on, en mig de la multitud que s'aplega davant per tal de protegir el col·legi, em trobo amb altres companys d'Anova com ara en Manolo Besteiro o en Antón Sánchez. També em trobo aquí (mes aviat és ell qui em troba a mi) el Maxim Paquin, quebequès catalanòfil com jo amb qui, a l'Estiu de 2010, vaig coincidir al 10è Campus de la Llengua Catalana de Mallorca i Andorra. Ens fem unes selfies commemorant la retrobada i en Maxim em fa també una foto amb l'australià Julian Assange, que està tan 'on fire' amb Catalunya darrerament que ha sortit d'amagatotis de l'Ambaixada de l'Equador a Londres i és a Barcelona d'incògnit [i si no era l'Assange, era algú que almenys de perfil se semblava a ell bastant].

Amb en Millán, en Besteiro i altres faig un recorregut pel Carrer Diputació. Davant l'escola homònima (Escola Diputació, C/ Diputació, 112), pujat a un altillu i megàfon en mà, un noi explica el que s'ha de fer en cas que, com tothom es tem, aparegui la policia espanyola amb la intenció d'emportar-se unes urnes a aquelles hores ja plenes de vots a vessar. La consigna és resistència pacífica, res de respondre amb violència a la violència policial.

El Carrer Diputació es va omplint per moments de gent i més gent. Sembla que l'embogida violència desfermada contra una ciutadania pacífica (avis i àvies inclos@s) aquest matí ha tingut l'efecte contrari al desitjat per les autoritats de l'Estat. En comptes de tancar-se a casa amb por de ser atonyinada, la gent ha decidit sortir al carrer en massa en senyal de rebuig a la violència policial. L'Estat no ha aconseguit tancar més que un grapat de col·legis però l'espai aeri sí que està tancat. Així que TV3 no pot emetre imatges aèries però jo m'imagino que, com el Carrer Diputació, està col·lapsada tota la ciutat.

Entrem a fer una Estrella (Damm) al Bar Ibèrics Eixample (C/ Diputació, 99), ple també a vessar. Em fa mal l'esquena després de tantes hores dret així que, quan veig que a una cantonada (d'esquena a l'aparador dels pinxos i davant el televisor) queda una cadira lliure, m'assec a beure tranquil·lament la meva Estrella mentre veig al televisor (damunt la porta d'entrada) les últimes notícies de tan extraordinària jornada electoral. Comparteixo taula amb altres parroquians i parroquianes i parlo amb ells i elles (en català, per suposat). Sempre és agradable que et diguin que parles el català molt bé, encara que aixó sigui lluny de ser veritat. Sembla que a ells i elles també els agrada conèixer un gallec que practica una veritable catalanofília (no com ara en Rajoy que diu 'me gustan los catalanes' porque 'hacen cosas' i després fa el que fa).

A les 20.00 h tanquen els col·legis i de l'Escola Joan Miró hi surt algú i, en mig de la multitud que aquí es congrega, 'canta' els resultats. El sí a la Independència de Catalunya ha guanyat aclaparadorament però el més important és que, malgrat tots els entrebancs, gràcies a una fermíssima voluntat democràtica col·lectiva, s'ha pogut votar: 'Hem votat i hem guanyat!'

Al Bar Bienvenido (C/ Diputació, 40, al costat de l'Escola Joan Miró) faig el sopar (entrepà de botifarra i canya de cervesa). Assegut a una taula un periodista portuguès escriu la crònica de la jornada per algun mitjà. El Antón Sánchez, el Manolo Besteiro, el Millàn Fernández i jo parlem en una estona (en la llengua comuna) amb ell i després ja el deixem treballar.

Plaça Catalunya

Ja s'ha fet de nit. Amb la colla d'Anova (a la que, entre d'altres s'ha afegit el poeta, editor i diputat d'En Marea en Madrid Miguel-Anxo Fernán Vello) vaig fins a la Plaça Catalunya caminant.

A Plaça Catalunya seiem al terra a veure l'especial informatiu de TV3 en una pantalla gegant. M'aixeco un segon per tal d'agafar una d'aquestes banderoles de colors (amb la paraula 'Sí' impresa dintre d'un fumetti blanc) que semblen estar liquidant.

Em retrobo amb el Jordi, que arriba acompanyat pel seu amic Salvador Mallol i pel seu germà Salvador Avià (altre dels meus vells camarades catalans). La bandera grega d'en Salva (helenòfil com el seu germà Jordi) atrau l'atenció d'algunes persones gregues que paren per allà. També s'acosta a nosaltres un militant del FLA (Front d'Alliberament de les Açores) i faig d'intèrpret portuguès-català. És mentida, no cal.

Els amics Antón Escuredo i Dani ... (Nós Televisión), que han vingut de Sant Jaume de Galícia a Barcelona a cobrir la jornada pel Sermos Galiza, s'afegeixen també al nostre grupet galaico-català.

En Joan-Marc (a qui no he tornat a veure en tot el dia des d'aquest matí), ja una mica més relaxat, em diu pel Whatsapp que ve cap a Plaça Catalunya amb la motxilla plena de petards i una ampolla de xampany per tal de celebrar el triomf del 'Sí' a la Independència de Catalunya (i el que no és menys important, la nostra 'reconciliació') com cal.

Quan arriba a la plaça, en J-M em demana que faci els honors i sigui jo qui obri l'ampolla. Li dic que un mandrós indolent com jo no es mereix tan gran honor però, davant la seva insistència, no em queda mes remei que obeir i procedir a destapar el xampany: VISCA CATALUNYA LLIURE i VISCA L'AMISTAT GALAICO-CATALANA!!!